28 anys

El 30 de març de 1981 no tenia res d'especial. L'únic remarcable és que duia un tratje nou. Li agradava, s'hi sentia còmode. Havia passat el matí treballant al despatx seguint la rutina que havia establert i tot just feia nou setmanes que ocupava el càrrec que havia somiat durant anys. Aquella tarda tenia programat un discurs al Washington Hilton davant d'un sindicat de la construcció. Tot i no ser gaire popular entre els sindicalistes, li queien bé i aquella mena de discursos li recordava els que havia fer tants anys mentre treballava per la General Electric. Aquell dia la caravana era petita, ja que l'hotel era a prop del despatx i, evidentment, l'acompanyava el destacament del Servei Secret amb Jerry Parr, cap del detail, que havia canviat d'idea a última hora, va anar amb ell en comptes de quedar-se a la Casa Blanca, com tenia pensat. El discurs va anar bé, el van aplaudir, va saludar i va marxar.

Va sortir al carrer per una porta lateral on l'esperava la premsa. Anava acompanyat pel personal que acostumava a anar amb ell a aquesta mena d'actes: el seu ajudant personal, Dave Fischer; l'ajudant del Cap de Gabinet, Mike Deaver, responsable de comunicacions; i el seu secretari de premsa, Jim Brady, entre d'altres. Camí de la limusina un periodista el va cridar i s'hi va acostar. Just en aquell moment va sentir un soroll, pop pop, que li va semblar el d'un petard. Va girar el coll i va sentir que algú deia: "però què coi és això?" En el mateix instant els agents Jerry Parr i Ray Shattuck el van agafar i el van llançar dins la limusina, on va caure amb l'agent Parr a sobre, i van tancar la porta. En aquell moment va sentir "el dolor més paralitzador" de tota la seva vida. Just abans que Parr i Shattuck se li llancessin a sobre, l'agent Tim McCarthy obria la porta de la limusina. Ell també va sentir aquell soroll, però de seguida va saber que no era cap petard. Va veure l'home que disparava a la seva esquerra i es va posar a mig camí entre ell i el president. Va obrir els braços preparat per rebre l'impacte de les bales i l'home va disparar tres vegades més. Una d'aquestes bales va tocar-lo a l'abdomen, les altres dues van impactar al cotxe, una a la finestra i l'altre a la carrosseria. Aquesta última va rebotar i va entrar al cos del president. Mentrestant, l'agent Parr, des del terra de la limusina ordenava al conductor que els treiés d'allà, al mateix temps que el president l'empentava per treure-se'l de sobre. Va ajudar-lo a seure al seu seient i es va fixar en la marca de bala a la finestra de la limusina alhora que recordava els cossos que havien caigut durant el tiroteig. Sabia que hi havia, com a mínim, un agent ferit. El cotxe va girar a tota velocitat a l'esquerra per agafar la Connecticut Avenue. El president va dir a l'agent Parr que creia que s'havia trencat una costella al caure al terra de la limusina. L'agent va examinar-lo passant les mans pel pit, el cabell i el coll del líder del món lliure. L'agent va dir per ràdio a la resta d'agents: "Rawhide's okay, let's head for Crown." Es dirigien a la Casa Blanca.

Al cap d'uns moments el president va treure de la butxava un tovalló de paper que havia agafat a l'hotel i va tossir-hi. El va omplir de sang, ben vermella i espumosa. El president va dir: "crec que m'he fet un tall a la boca", però l'agent s'havia fixat en les bombolles del tovalló i va cridar al conductor que canviés de direcció, que havien d'anar al George Washington University Hospital. Camí de l'hospital el president començava a tenir problemes per respirar. Quan van arribar-hi, al cap de tres minuts, tenia la sensació que no li entrava aire. La limusina es va enfilar a la vorera per anar més de pressa i va parar davant la porta d'emergències. L'agent Parr va oferir al president la seva mà per sortir de la limusina, però aquest la va refusar i va sortir pel seu propi peu. Un cop fora es va posar ben dret, va estirar els pantalons per posar-los a lloc i va cordar-se l'americana. Entraria a l'hospital com el president dels Estats Units d'Amèrica. Va caminar cap a la porta amb agents del Servei Secret a dreta i esquerra mentre una infermera se li acostava. Quan la va tenir a prop li va dir que tenia problemes per respirar, aleshores els genolls li van fer figa, però dos agents, la infermera i un metge el van poder agafar.

Quan va despertar-se després que li poguessin extreure la bala va veure que la seva dona, Nancy, era allà amb ell. Va dir-li: "Honey, I forgot to duck". Tots els que eren a l'habitació metges, infermeres i agents van esclatar a riure. Li van dir que l'haurien d'operar i va contestar, "espero que siguin republicans". Un metge li va dir, "avui, senyor president, tots som republicans."

Entrevista

Les úniques entrevistes que valen la pena llegir són les del cap de setmana del Wall Street Journal. La del cap de setmana passat, a Gary Becker, és formidable. Però avui n'han publicat una de boníssima a la web de l'Avui a Miquel Porta Perales en què parla de l'ecologisme. No tinc res a afegir-hi.

Enllaç a l'entrevista.

Solucions raonables a problemes seriosos

Un dels principals assessors en matèria ambiental del salvador del món Gordon Brown, Jonathon Porritt, creu que si la Gran Bretanya vol construir una societat sostenible haurà de reduir la població de manera dràstica. En un discurs pronunciat la setmana passada a la conferència anual de l'Optimum Population Trust, de la qual és patró, va dir que el creixement econòmic i de la població estan posant el món sota massa pressió i que caldria reduir la població de la Gran Bretanya en 30 milions de persones. Sembla ben bé un gag de l'Escurçó Negre. Com ho hauríem de fer, Porritt, castrant els britànics, tallant-los el coll abans no es reprodueixin o eliminant el creixement econòmic? Sort que aviat el Cameron guanyarà i ens estalviarà totes aquestes animalades.

Armes (II)

Ja saben que els Estats Units és un país ple de violència on cada matí abans d'esmorzar maten unes quantes desenes de persones perquè la gent té dret a tenir pistoles. Per sort Europa és un lloc molt més civilitzat, refinat i culte, així que hem prohibit les armes de foc. Però, ves per on, avui a Alemanya, país prou civilitzat, un paio ha entrat armat a una escola i s'ha posat a disparar matant 15 persones abans que la policia el pogués abatre.

M'agradaria que observessin un patró en el gremi periodístic d'aquest país quan passa una desgràcia com aquesta. Si el tiroteig és als Estats Units la culpa és de la tinença lícita d'armes, però si passa a Europa el problema és que el criminal era un sonat. Suposo que seguint la mateixa lògica l'obesitat als Estats Units és culpa de les forquilles i a Europa de la golafreria dels civilitzats i cultes europeus.