El cantó positiu

El millor de l'eliminació d'avui i de les dues temporades sense guanyar res és que segurament perdrem de vista tots aquests neoculés que han anat apareixent els darrers anys, aquests que tantes lliçons de barcelonisme ens han anat donant als que en som des de que tenim ús de raó. Aquests neoculés són com tota aquesta massa que ara està enamorada de la Fórmula 1 -i hi entén molt- perquè l'Alonso guanya mundials. Quan el Barça no guanyava res, quan fotíem pena allà on anàvem, aquests no parlaven mai de futbol, però des de l'arribada de Laporta, Ronaldinho i companyia compren la samarreta cada any i van sempre amb la gorra i el jersei del Barça. Segur que en coneixeu algun. Acostuma a ser gent poc pixelada i d'aquells que criden exageradament quan veuen un partit i fan ostentació constant del seu barcelonisme. Suposo que necessiten fer mèrits, com diria el Federico. Doncs això, que el consol és que ens els traurem de sobre.

No deixar-ho en males mans

Shintaro Ishihara, alcalde de Tokio, va guanyar la reelecció el 2003 prometent crear un banc que donés crèdits a les petites empreses de la ciutat. Aquest banc, ShinGinko, va ser fundat el 2005 i capitalitzat amb 935 milions de dòlars del pressupost de l'ajuntament i només néixer ja va tenir problemes. Com que era un invent del senyor alcalde, el personal directiu del banc estava format per buròcrates, gent sense cap tipus d'experiència a la banca i a la gestió eficient. El banc, pagat amb els diners dels ciutadans de Tokio, era can pixa: Els crèdits es donaven sense tenir en compte l'accountability de l'empresa, només se'n comprovava el resultat financer. No es negaven crèdits a ningú i la premsa japonesa va descobrir casos d'empreses que desapareixien després de rebre el crèdit. A més, per poder atraure dipòsits, oferien interessos vuit vegades superiors als oferts pels altres bancs. El resultat ha sigut la pèrdua d'un bilió de dòlars dels ciutadans de Tokio en només tres anys. L'ajuntent, amb el seu clarivident alcalde al capdavant, preveu injectar més diners al banc, mentre la majoria dels membres de la principal associació de petites i mitjanes empreses de la capital japonesa, les que rebien els crèdits del ShinGinko, creuen que el banc és inútil i s'hauria de tancar.

I tot, per voler que una colla de buròcrates, amb els diners d'altres, s'encarreguessin de fer allò que no saben fer. Si algú busca solucions per aquesta crisi que es veu que se'ns acosta, que no miri cap al Japó.

Coses que no m'agraden d'Amèrica

• El cafè

• Les Propines

• Els taxistes que no coneixen la ciutat

Banda sonora del viatge

There we go again

Fa temps vaig fer un post en què deia que sóc molt maniàtic. És cert, i també obsessiu. Els meus pares diuen que massa. Quan una sèrie m'agrada, en compro els DVD's i els miro fins a cansar-me'n. Quan un llibre m'agrada molt el llegeixo més d'un cop. Els còmics d'Astèrix i del Mortadelo me'ls sé de memòria. Vaja, que si una cosa m'agrada acostumo a repetir. Però la gràcia de les sèries és que tenen diversos capítols i sempre pots trobar algun llibre o còmic que s'assembli al que tant t'agrada.

Fa tres mesos, amb el De la Torre, l'Alcón i el Laporta vam anar a NYC. Em vaig quedar amb ganes de repetir, esclar. El que passa és que és difícil trobar-hi una ciutat comparable, i més si vius a Barcelona, així que val més anar a l'original. Dissabte hi tornem amb el Jordi i el Raül. Parafrasejant Reagan, there we go again.