L'article del Xavier Roig

Fent cas al Jordi he decidit reproduir aquí l'article del Xavier Roig de l'e-noticies.

Els maleïts pisos

Dels comentaris a l'article de la setmana anterior, m'agradaria referir-me al d'un lector que s'identifica com a Joan, de Barcelona. Deia, textualment,: "Senyor Roig. No podem viure en un estat medieval on els senyors feudals (que tenen la propietat dels pisos) manen i els camperols treballem 40 anys per a pagar un sostre. Per alguna cosa hi va haver la revolució francesa. Jo vull liberalisme però no així". Com que aquest lector, en bona mesura, té raó, m'agradaria fer alguna reflexió sobre els pisos.

D'entrada, caldria analitzar què és el que ha promogut el consum de pisos d'aquesta manera desaforada. Al meu entendre, hi ha tres motius fonamentals. (1) La llibertat de capitals ha fet que un senyor d'Alemanya que volgués invertir en un pis ho fes a Barcelona en lloc de París. La raó? A Barcelona eren més barats. (2) Els ajuntaments i els governs han estimulat l'economia del mahó enlloc de l'economia productiva. La raó? Els partits i molts particulars que els envolten (amb i sense carnet) financien irregularment la construcció. (3) Els tipus d'interès baixos i els períodes d'amortització llargs han fet que surti a compte comprar pisos en lloc d'anar de lloguer (aquells que en necessiten un) o invertir en borsa (aquells que tenen estalvis i els volen fer treballar).

Dit això, però, voldria justificar els drets de l'inversor que compra un pis o un apartament de manera honrada i que ara veu amb preocupació com els poders públics -representats pel simpàtic duet "Na Imma i en Txoan" que, des que el 1989 els va fallar l'aposta, es dediquen al bonic esport de boicotejar el sistema des de dins- pretenen presentar els propietaris de pisos buits com a lladres. Miraré de demostrar que aquesta operació és demagoga, malintencionada, pretén distreure i intoxica i perjudica els més dèbils. Prenguin paper i llapis.

Agafin una família assalariada que es guanyi correctament la vida. Posem que guanya 90.000 euros bruts l'any (menys de la meitat del que ingressen "Na Imma i en Txoan"). D'aquesta quantitat, en rep nets només 60.000, ja que la resta se'n va en impostos (ja no compto amb el que l'empresa, a més, paga per ells a l'estat). Imaginem que aquesta família només necessita 30.000 euros per viure perquè ja té un pis de propietat que es va comprar fa anys. Li sobren uns altres 30.000 euros que dedica a estalviar. Al cap de 10 anys, haurà estalviat 300.000 euros. Al cap d'aquest temps, amb aquests diners, compra un pis o un apartament (ja sigui al comptat, o donant-ho com a entrada d'un pis més car i demanant una hipoteca per a la resta). Quins serien els impostos "associats" a l'adquisició del pis que aquesta família haurà pagat a l'estat? Analitzem-ho. D'entrada, al llarg de 10 anys, la família n'haurà pagat 150.000. Per què? Cada any, abans, no ha pogut gastar 30.000 euros en viure i posar al banc els altres 30.000 euros que li "sobraven", n'ha hagut de pagar també 30.000 en impostos (que donen els 90.000 del salari brut total). Podem bé dir que d'aquests 30.000 d'impostos anuals, 15.000 corresponen a allò que ha estalviat. Encara més clar, per a estalviar 30.000 euros orientats a comprar un pis, la família ha hagut de guanyar-ne 45.000 bruts. Per tant, molt correctament podem assegurar que 150.000 euros són els impostos que l'estat ha ingressat gràcies als 300.000 que la família ha estalviat durant 10 anys.

A més, a l'hora de comprar el pis, aquesta família haurà de pagar al voltant d'un 10% en impostos, això vol dir que, de fet, es comprarà un pis de 275.000 euros (275.000+27.500=302.500, grosso modo). Resumint, per a poder comprar-se un pis de 275.000 euros, l'estalviador haurà pagat a l'estat 177.500 euros (150.000 que va pagar mentre estalviava, més 27.500 que paga al comprar-lo). Per tant, si volem contestar amb l'estil demagog que caracteritza "Na Imma i en Txoan", els diré que, per cada pis que la gent compra de manera "honrada" (que són la majoria), l'estat rep prou diners (i li sobren) com per a fer un altre pis de caràcter "social". Ara bé, on van a parar aquests diners que l'estat ha rebut?

Si haguessin anat a inversions en lloc de despesa corrent, el problema dels pisos estaria, potser, solucionat. Però, com que es va a malbaratar-los mantenint massa duets del tipus "Na Imma i en Txoan", no queden diners per als més necessitats (diners que han estat ingressats per algú, eh?). Oi que és fàcil fer demagògia, ni que sigui documentada, com jo faig?

Conclusió: quan hi ha manca de pisos, cal adreçar-se als culpables de veritat, i no deixar-se enganyar per duets fantàstics i altres associats que, malgrat que viuen del sistema, han mal paït que el mur de Berlín caigués i deixés les seves vergonyes al descobert. El senyor que té un o més pisos com a inversió, els té buits, i els ha comprat honradament (que, insisteixo, constitueix la majoria dels casos), ja ha complert amb el seu deure social, i amb aquell pis, pot fer el que li plagui (com si el vol cremar). Els que han de complir, a partir del moment en què reben els diners, són "Na Imma i en Txoan" que volen escapolir les responsabilitats, assenyalant com a delinqüents a aquells gràcies als quals ells poden anar tirant de veta.

L'article del Quintà

Allunyats de la realitat del món

Referint-se a l'assassinat de sis soldats espanyols al Líban, ahir mateix Joan Herrera, diputat del que va ser el PSUC, va dir textualment, a la TV de la Generalitat, la seva: "Cal ser molt contundent amb el govern israelí (sic) i cal també ser molt contundent amb la presència de les tropes nord-americanes". Cal no tenir vergonya.

Tenim un executiu impresentable, mantingut amb els vots comunistes. És un govern respecte al qual les dues forces implicades en el conflicte del Sàhara Occidental -Marroc i el Front Polisario- acaben de preferir (amb tota la raó del món) que no participi en els esforços de pau que ells intenten dur a terme. Si Moratinos tingués sentit del ridícul dimitiria. O es dedicaria a fer de pallasso en un circ. Encara és pitjor el diguem-ne Mur de Berlín que s'està construint per amagar-nos la realitat del món exterior.

Ara hi ha hagut un canvi fonamental en l'arquitectura jurídica europea. S'ha modificat -en sentit regressiu- el text del tractat constituent de la mateixa Europa unida, el de Roma de març del 1957. El segon article establia que "La Unió oferirà als seus ciutadans una àrea de llibertat, seguretat i justícia sense fronteres interiors, i amb un mercat intern on la competitivitat sigui lliure i no pertorbada" (en anglès "free and undisturbed" i en francès "libre and non fausssé"). Tota la part final quedarà reduïda a "la Unió establirà un mercat únic". O sigui que la competitivitat perd i hi guanya el pretès "patriotisme econòmic". Que ningú esperi que un canvi tan gran sigui tractat seriosament aquí. De voler ser una part assenyada del món, res de res. Intel·lectualment, estem més prop de l'Albània d'Enver Hoxha.

Cònsuls tecnològics

L'atròfia ve causada pel desús. Si em quedés un any assegut al sofà de casa meva sense aixecar-me les cames se m'atrofiarien. Si una persona passa força temps sense exercitar l'intel·lecte també pateix atròfia, però al cervell. Ara resulta que al Carod li ha donat per proposar la creació del cònsul tecnològic de Finlàndia, un funcionari que tindria com a missió estar atent als processos d'innovació que es produeixen a aquest país escandinau i sondejar les possibilitats de negoci per a les empreses catalanes.

El principal problema de tenir marxistes a la Generalitat és que sempre t'acaben sortint amb aquesta obsessió que tenen pels països escandinaus. Em sembla molt bé que les empreses vulguin estar informades de les principals innovacions tecnològiques, però, en primer lloc, que no els hagi de pagar jo aquest servei, i, en segon lloc, que almenys vagin a buscar la informació al lloc adequat. Si vols estar a l'última en tecnologia ves als Estats Units o al Japó, però no a Finlàndia. A Finlàndia pots aprendre com la Nokia fa telèfons mòbils, però no hi trobarem les principals novetats tecnològiques.

Més Ron Paul

"The federal welfare state is neither moral nor constitutional. Nowhere in the Constitution is the federal government given the power to level excessive taxes on one group of citizens for the benefit of another group of citizens. Many of the founders would have been horrified to see modern politicians define compassion as giving away other people's money stolen through confiscatory taxation."

"The founders recognized that people are better off when they form their own social arrangements free from federal interference. The history of the failed experiments with welfarism and socialism shows that government can only destroy a culture; when a government tries to build a culture, it only further erodes the people's liberty."

El 2007 Ron Paul va rebre per desè any consecutiu el National Taxpayers Union’s annual award que premia els congressistes crítics amb els impostos federals, la despesa pública i la regulació. El president de la NTU va dir de Paul: "If every member of Congress voted like Representative Paul, Americans could enjoy much lower taxes and less waste in government".

Ron Paul és molt gran.

Ron Paul

Gràcies a un enllaç que hi havia l'altre dia al blog de l'Odalric he pogut descobrir el blog d'Antxon Garrogerrikabeitia, membre de la comunitat basco-americana que cobreix la campanya presidencial pel Nashville Sentinel. Per poder seguir la campanya m'havia subscrit al Washington Post, però aquest blog és fantàstic i permet seguir el dia a dia i conèixer eleccions passades i antics aspirants a POTUS. Per tant, moltes gràcies, Odalric.

Fins ara el meu candidat ha sigut Mitt Romney. Té d'assessor Greg Mankiw (fet que em va fer decantar per ell) i la seva trajectòria com a governador de Massachussets l'avala. No va entrar en política fins el 2002 perquè s'ha dedicat tota la vida amb gran èxit al sector privat. Sempre he defensat que els líders polítics haurien de treballar una quants anys a l'empresa privada per demostrar la seva vàlua; Si apliquéssim aquest criteri a Catalunya la meitat no podrien dedicar-s'hi. També em cau força bé el Giuliani.

Però gràcies al blog de l'Antxon Garrogerrikabeitia he descobert Ron Paul. El 1989 va ser candidat a la presidència pel Libertarian Party i ha sigut molts anys congressista pel Partit Republicà. Durant aquests anys ha proposat, entre altres coses, eliminar diverses agències federals entre les que destaca l'Agència Tributària (IRS) , suprimir l'impost sobre la renda i l'esmena a la Constitució que el fa possible. A més, el 1976 va ser un dels quatre congressistes que van recolzar Ronald Reagan en el seu primer intent d'aconseguir la nominació. És libertarian i per això és el meu candidat. Suposo que es retirarà aviat i llavors ja recolzarem el Romney o el Giuliani, però de moment tots amb Ron Paul!

Prou

Els darrers enfrontaments armats a la franja de Gaza entre Hamàs i Al-Fatah evidencien, una vegada més, que la moderació entre els palestins no existeix i sembla impossible que a curt termini cap representant palestí vulgui signar la pau amb Israel. Hamàs té majoria al parlament palestí (74 dels 132 escons) i controla Gaza. Veurem si intentarà controlar també tota Cisjordània, però la qüestió és que Hamàs és l'oposat a la moderació, així que ha arribat el moment perquè d'una vegada per totes els països occidentals retirin les seves ajudes i el seu suport diplomàtic a Palestina fins que els seus líders polítics canviïn de política. Fins que no reconeguin Israel i deixin de practicar el terrorisme se'ls ha de retirar tot reconeixement i suport. I cal, també, que Occident recolzi Israel sense fisures i sense dubtar. L'únic país veritablement democràtic de la regió i el que més seriosament ha apostat per la pau.

El liberal del meu professor de pràctiques

Després de renyar-me diverses vegades per la meva poca habilitat al volant, el professor de pràctiques ha volgut suavitzar l'ambient introduint a la conversa temes tòpics com ara el futbol. He descobert que, a banda de tenir poc sentit de l'humor, no té ni idea de futbol. Però ni idea. Com que encara em falten moltes hores de pràctica he decidit donar-li la raó i dir-li que sí. Al final la cosa ha degenerat fins al punt que ha dit que al Barça hi ha massa negres, que el Laporta els fitxa per omplir l'estadi i que abans de l'Eto'o hauria de jugar el Bojan "aunque tenga 16 años porque es blanco y de aquí". Abans que pogués deixar-li clar la bestiesa que representa aquesta afirmació ha vist un negre i ha dit que per ell es podria suprimir avui mateix l'Estat del Benestar perquè està fart de pagar l'educació i la sanitat als "sudacas, moros, negros y chinos" i ha afegit que s'hauria de permetre l'ús d'armes com als Estats Units. Òbviament, li he preguntat que si està a favor de suprimir l'Estat del Benestar per deixar de pagar educació i sanitat també als d'aquí i m'ha dit que això ja no. Llàstima.

L'alto el foc i Zapatero

Dimarts ETA va emetre un comunicat dient que trencava definitivament l'alto el foc. El primer que vaig pensar és que se'n fotien una altra vegada de tot plegat perquè el desembre passat ja l'havien trencat reventant la T-4 i matant dos equatorians. Però tot van ser grans titulars i declaracions institucionals i Zapatero dient que havia "fet tot el possible per aconseguir la pau". Veient la seva declaració de dimarts i les declaracions que ha fet avui en què ha afirmat que serà "implacable" (m'agradarà veure-ho) potser no es va adonar que l'atemptat a l'aeroport de Madrid era un trencament de l'alto el foc. Potser sí que creia de debò que era un "accident". Quina vergonya de president.

1984

Seguint amb el recordatori iniciat per l'Odalric, avui fa 58 anys de la publicació d'un dels llibres que tothom hauria de llegir, 1984. Al llegir-lo em vaig quedar amb aquest frase:

"En una època d'universal engany, dir la veritat constitueix un acte revolucionari".

25 graus

Quan a l'estiu fa una calor insuportable i no corre aire, l'única sortida és l'aire condicionat. Aquell airet a uns 18-20 graus és pura glòria i l'emoció que un sent quan s'ericen els pèls i la pell es posa de gallina a causa d'aquest airet no té preu. Doncs bé, el progressista govern de la Generalitat ens vol privar d'aquesta impagable emoció. Si escolteu més de mitja hora la ràdio sentireu un anunci de la Generalitat, pagat per tots nosaltres, en què se'ns diu que no malvaratem energia i afegeix que "aquest estiu posa el teu aire condicionat a 25 graus". Com dir-ho en bones paraules? Vejam... mmm... penso posar l'aire condicionat a la temperatura que em surti dels nassos! A l'anunci ja ho diuen: "el teu aire condicionat", meu, així que em dedicaré a tenir la pell de gallina durant tot l'estiu. Tot, tot. I si tinc algun dia tonto penso simular el clima del Pol Nord al menjador de casa: em posaré l'anorac que fa molt temps que està tancat a l'armari, pobret, i menjaré foca a la brasa. I tot plegat perquè, com diuen els marxistes de la Plaça Sant Jaume, l'aire condicionat és meu.

Petició

Senyors Mossos d'Esquadra i senyors inspectors de Sanitat, facin el favor de fer la seva feina i inspeccionar i clausurar (no hi haurà altre remei després de la inspecció) tot local d'oci situat per sota de la Plaça Catalunya i obert a partir de les 12 de la nit. Si un vol sortir amb els amics i anar a prendre alguna cosa per la zona ha d'acabar per força a un lloc infecte, sense cap tipus de sistema de ventilació i suant com un porc. Els ho demano per favor.

Algunes propostes pel 14-O

Spiderman contra les feministes

Ahir anava a sopar amb metro i se'm va asseure al costat un home que llegia el fraudulent "diari" Què!. Se'l veia molt interessat en la contraportada i vaig donar-hi un cop d'ull. Resulta que Marvel ha tret un ninot de la nòvia de Spiderman que està rentant el vestit del paio de les teranyines i les feministes s'han enfadat perquè degrada la dona, etc. Tècnicament, el feminisme és aquell moviment que busca la plena igualtat entre homes i dones, però estic convençut que si la Marvel hagués fet un ninot de Spiderman cuinant amb cara d'idiota o sent incapaç de fer dues coses alhora les feministes no haguessin dit res. És que alguna feminista va dir res quan s'emetia aquell anunci d'una dona que canviava el marit perquè no sabia fer anar el rentaplats? Cap ni una. Us imagineu quin merder s'hagués organitzat si fos l'home qui canviava la dona? Ja n'estic fart d'aquest feminisme estúpid i mal entès. Aviam si resultarà que la nòvia del Peter Parker no és lliure de rentar-li quan vulgui el vestit!

Perdre el temps

La Condolezza Rice ha aterrat aquest matí a Madrid per polir diferències amb el govern Zapatero. El cost d'oportunitat, Condolezza, el cost d'oportunitat.